La Fundació Tàpies recorda Marcel Duchamp a l'exposició 'Saâdane Afif. Els arxius de la Font'
18.06.2021 – 30.01.2022
Fundació Antoni Tàpies
Carrer Aragó, 255
Barcelona, Catalunya
Inauguració: dijous 17 de juny del 2021, a les 19h..
Inauguració: dijous 17 de juny del 2021, a les 19h..
Entrada lliure. No cal reserva prèvia.
Comissària: Yasmine d’O.
El 1917 una obra titulada Fountain (Font), consistent en un urinari col·locat al revés i signat R. Mutt, es va presentar a la primera exposició de la Society of Independent Artists de Nova York. Sota aquest pseudònim, Marcel Duchamp posava a prova els límits de la política d’admissió de la mostra, suposadament oberta a qualsevol proposta i inspirada pel lema del Salon des Indépendants de París: “sense jurat, sense premis”. Amb la selecció d’un objecte corrent, un objecte trobat, Duchamp pretenia destruir la noció de la singularitat de l’objecte d’art. Fountain va ser rebutjada, de la mateixa manera que ho havia estat Nu descendant un escalier (N°2) [Nu baixant una escala (N. 2)] al Salon des Indépendants de París el 1912.
Comissària: Yasmine d’O.
El 1917 una obra titulada Fountain (Font), consistent en un urinari col·locat al revés i signat R. Mutt, es va presentar a la primera exposició de la Society of Independent Artists de Nova York. Sota aquest pseudònim, Marcel Duchamp posava a prova els límits de la política d’admissió de la mostra, suposadament oberta a qualsevol proposta i inspirada pel lema del Salon des Indépendants de París: “sense jurat, sense premis”. Amb la selecció d’un objecte corrent, un objecte trobat, Duchamp pretenia destruir la noció de la singularitat de l’objecte d’art. Fountain va ser rebutjada, de la mateixa manera que ho havia estat Nu descendant un escalier (N°2) [Nu baixant una escala (N. 2)] al Salon des Indépendants de París el 1912.
Duchamp va decidir llavors orquestrar la presentació de Fountain a través d’una publicació a la revista The Blind Man de la qual era cofundador. L’obra original va desaparèixer i no es va trobar mai més. Per tant, és a partir d’una reproducció (una fotografia d’Alfred Stieglitz) acompanyada d’un comentari anònim (“El cas Richard Mutt”) que Fountain entra a la història de l’art. Des de llavors, la Fountain de Duchamp ha generat una infinitat de comentaris i s’ha convertit en una de les obres d’art més emblemàtiques i influents del segle XX.
Saâdane Afif ha convertit la difusió impresa de Fountain en objecte d’un projecte monumental. The Fountain Archives (Els arxius de la Font) consta de tres conjunts: el primer, la part “activa” del projecte, consisteix en les pàgines de publicacions, llibres, catàlegs i revistes que reprodueixen una fotografia d’aquesta peça icònica. Les pàgines, extretes de la col·lecció de publicacions que l’artista ha anat recopilant des del 2008, són arrencades, emmarcades i inventariades, creant un nou readymade a partir d’un dels primers readymade de la història de l’art.
El segon, la part “passiva” del projecte, que Afif també anomena “motlle”, és la biblioteca amb els llibres d’on han estat arrencades les pàgines. Les prestatgeries creen un arxiu al voltant del readymade de Duchamp, del qual se n’ha eliminat l’iniciador comú: un arxiu sense el seu objecte. Aquesta presentació de la biblioteca museitzada –completa per primera vegada en la instal·lació de la Fundació Antoni Tàpies–, en privar les publicacions de la seva funció habitual, també li confereix un caràcter escultòric.
El tercer conjunt, anomenat Fountain Archives (Augmented) (Els arxius de la Font (Augmentats)), integra les pàgines de publicacions que recullen els comentaris que ha generat al llarg dels anys l’obra de Saâdane Afif sempre que hi surti una reproducció de Fountain; l’arxiu dins l’arxiu, en una mena de mise en abyme. Aquestes publicacions assenyalen una evolució en el desenvolupament i la percepció de The Fountain Archives com a obra d’art.
Apropiant-se de les metodologies d’inventari patrimonial i jugant amb els codis museogràfics tradicionals, Afif qüestiona el sistema de producció, l’estatus de l’obra d’art, la seva reproductibilitat i el camp infinit de les seves interpretacions, la seva formidable capacitat per produir narracions.
Fidel a la seva manera de fer des del 2004, també per a aquest projecte Saâdane Afif ha encarregat a diversos productors culturals que escriguin lletres de cançons que es basin en Fountain. Una tria d’aquestes cançons forma part de l’exposició.
Saâdane Afif ha convertit la difusió impresa de Fountain en objecte d’un projecte monumental. The Fountain Archives (Els arxius de la Font) consta de tres conjunts: el primer, la part “activa” del projecte, consisteix en les pàgines de publicacions, llibres, catàlegs i revistes que reprodueixen una fotografia d’aquesta peça icònica. Les pàgines, extretes de la col·lecció de publicacions que l’artista ha anat recopilant des del 2008, són arrencades, emmarcades i inventariades, creant un nou readymade a partir d’un dels primers readymade de la història de l’art.
El segon, la part “passiva” del projecte, que Afif també anomena “motlle”, és la biblioteca amb els llibres d’on han estat arrencades les pàgines. Les prestatgeries creen un arxiu al voltant del readymade de Duchamp, del qual se n’ha eliminat l’iniciador comú: un arxiu sense el seu objecte. Aquesta presentació de la biblioteca museitzada –completa per primera vegada en la instal·lació de la Fundació Antoni Tàpies–, en privar les publicacions de la seva funció habitual, també li confereix un caràcter escultòric.
El tercer conjunt, anomenat Fountain Archives (Augmented) (Els arxius de la Font (Augmentats)), integra les pàgines de publicacions que recullen els comentaris que ha generat al llarg dels anys l’obra de Saâdane Afif sempre que hi surti una reproducció de Fountain; l’arxiu dins l’arxiu, en una mena de mise en abyme. Aquestes publicacions assenyalen una evolució en el desenvolupament i la percepció de The Fountain Archives com a obra d’art.
Apropiant-se de les metodologies d’inventari patrimonial i jugant amb els codis museogràfics tradicionals, Afif qüestiona el sistema de producció, l’estatus de l’obra d’art, la seva reproductibilitat i el camp infinit de les seves interpretacions, la seva formidable capacitat per produir narracions.
Fidel a la seva manera de fer des del 2004, també per a aquest projecte Saâdane Afif ha encarregat a diversos productors culturals que escriguin lletres de cançons que es basin en Fountain. Una tria d’aquestes cançons forma part de l’exposició.
Fotografia: Saâdane Afif, FA.0400, 2014, pàgina arrencada de: Hall, Sean. « This Means This, This Means That: A User’s Guide to Semiotics ». Londres: Laurence King Publishing, 2012 – p. 145
.
